Nuestro Uroel-Oroel

preciosa foto de cuarzo feldespato y mica

Con permiso de Valentín Mairal republico un comentario que me dejó hace unos dias en el bloc sobre este precioso monumento de la naturaleza que es la peña Oroel y, más concretamente, sobre el orígen de su nombre acompañado por esta magnífica fotografia de cuarzofeldespatoymica, un bloguero al que recomiendo visitar. 

SIGNIFICADO DE URUEL-OROEL: partiendo de la base que hasta hace medio siglo se he  visto escrito Uruel y que los lugareños lo sigen llamando así en fabla, hay teorias para todos los gustos:

1 “AUREOLUS”.A finales del siglo XVIII Carlomagno con el objeto de defender los territorios del Alto Aragón del avance musulmán, designó como conde de a un tal “Aureolus”. Nombre que aun se conserva  en catalán (Oriol).

2.    ”AURUM”  del latín oro, (brillar como el oro). En este sentido, resulta curioso el parecido de la raíz del topónimo con el “Picu Urriellu”, nombre con el que designan los lugareños al Naranjo de Bulnes, del que se dice que se llama así, Naranjo, por su color rojizo al atardecer.

3.  La raiz “OR/UR” nos lleva a pensar en un nombre prerromano “ur”(altura) o  en un  hidronímico, en algo relacionado con  el agua, como se dice en vasco( “ur”=agua) o ( “itur”, “tur”=fuente) como es el caso de los Montes: Urbasa, Urbión, Urbia, Urzan etc... Tampoco se puede descartar la palabra griega “oro”que significa montaña ej. orografia. ¿La teoría que más me gusta? (la 2). ¿La más popular? (la 1). ¿La más probable?(la 3)

Neix Histo tube

Aquest projecte respon a la dificultat existent de trobar material audiovisual sobre temes d’història en català a la xarxa Barcelona, 14 de desembre de 2010. A partir de demà ja es podrà consultar a la xarxa HistoTube, es tracta del primer portal que aglutina els millors vídeos d’història i patrimoni en llengua catalana, un tipus de directori, fins ara, inexistent a internet.


El projecte


De moment HistoTube ja compta amb més d’una vintena d’audiovisuals sobre història i patrimoni, als quals setmanalment se’n sumarà de nous. L'objectiu del projecte és doncs, seleccionar materials de qualitat, potenciar-ne el seu ús i esdevenir un referent a la xarxa pel que fa a aquesta temàtica en llengua catalana. El contingut del portal és molt variat i per facilitar-ne la cerca es poden trobar els millors vídeos i reproduccions en 3D classificats per períodes històrics, àrees geogràfiques o temàtiques, però també es pot buscar el material escrivint la paraula clau al cercador que s’hi inclou. Per tal d’ampliar el directori HistoTube s’actualitzarà cada setmana amb vídeos nous que passaran a formar part d’aquest arxiu audiovisual.


Els creadors


Els encarregats de penjar els continguts són Dani Cortijo, Agus Giralt, Jordi Bonvehí i Lorién Casasús, tots llicenciats en Història per la Universitat de Barcelona i cadascun amb projectes personals sobre temes d’història local. L’equip impulsor d’HistoTube explica que “si amb els nostres blocs volem donar a conèixer fets històrics inèdits o desconeguts sobre el propi territori, amb l'HistoTube el que pretenem és posar a l’abast de la comunitat els materials que diversa gent ha anat penjant a la xarxa.” Una de les premisses per tirar endavant aquest portal, explica Agust Giralt, “és el treball en xarxa i la col·laboració entre nosaltres”. Segons Dani Cortijo “tot i que la presència del català a la xarxa té una bona salut, hi ha poc material audiovisual d'història en català que pugui ser emprat per la docència i les persones interessades en el tema”. Jordi Bonvehí afirma que “HistoTube és una selecció acurada de material ja existent a la plataforma YouTube”.


Actualment HistoTube ja compta amb més de cinquanta seguidors via Twitter i gairebé un centenar al Facebook, unes xifres que segurament s’incrementaran a mesura que les xarxes socials es vagin fent ressò del naixement del projecte i el directori vagi creixent.


BUSCO VIDEOS EN CATALÀ D' HISTÒRIA SOBRE LA ZONA DE LA FRANJA! EXISTEIXEN?

Contacte: histotube@gmail.com

El Culte a la Natura

La màgia de la terra

No acabo d’ explicar-me el per què, però hi ha certs llocs que provoquen una atracció i fascinació tal sobre el ser humà que, qui sap i pot captar la seva energia, queda atrapat pel pol d’ atracció que genera. Jo mateix vai néixer a Barcelona però des dels tres mesos m’ han pujat per aquelles zones regularment, a la que juntavem quatre dies de festa agafavem el cotxe i cap allà, des de llavors vai quedar enganxat com si de tel.la d’ aranya es tractés.

Per altra banda, dintre d’ aquests llocs, existeixen punts concrets on l’ atracció és superior i on és imposible escapar al seu encís. Són llogarets en els que, al llarg de la història, en un moment o altre, han sigut segellats per fenòmens com el megalitisme, les fonts curatives, els boscos sagrats, ermites, santuaris, romerías, successos extraordinaris, etc. Aquests llocs acostumen a estar marcats amb pedres o construccions sagrades. Sovint hi trobem la presència benedictina i les llegendes de Verges aparegudes i trobades, sobretot les que tornen al seu lloc d’ origen després de ser traslladades pel poble a llocs més accesibles.

Sense deixar de banda els camins telúrics, rutes sagrades que uneixen megalits, catedrals, santuaris, fonts i certes zones geogràfiques. La més coneguda és el Camino de Santiago. Altres són la del Sant Grial, la de San Úrbez, les del Romeros de Santa Orosia, algunes de tranhumants, etc.

Les pedres i les roques

Per a l’home pririnenc –i pels antropòlegs també- les pedres i les roques tenen tanta vida com la pugui tenir una persona, un cérvol o un cajico(1). L’ indígena pirinenc molt abans de la indoeuropereització d’ aquestes muntanyes, va centrar la seva cultura i religió en principis com la vida, la mort, la fecunditat, la fertilitat i la salud, concretant-los a través de les pedres, megalits, coves, que al cap i a la fí no són altre cosa que l’ interior de les roques. El Celta va aprofitar els coneixements de la pedra i els va perpetuar reutilitzant megalits, muntanyes sagrades, pedres curatives, pedres màgiques,etc. Si és realment un element viu, si és sagrat es perquè representa, és una concentració de l’ element terra, del que surt la vida i al que torna. Perquè la terra és la mare de tota carn i el vincle entre l’ home, la natura i l’ esperit.

Encara conec pastors que utilitzen les pedres per tractar alguna afecció seva o dels seus animals (el meu besavi). Alguns picadors escullen i palpen suaument les pedres abans de treballar-les. Els hi demanen permís, tenen cura i les embelleixen. La pedra agraïda és deixa treballar plàcidament.


(1)Un cajico és un roure en fabla

Villa Fortunatus (I)

Des de fa molt temps en passar per allí tenia pendenta una visita de cortesia a, si me dixeu, la més important Villae de tipus tardoromà d' Aragón i segurament de les millor conservades de la península. Lo seu emplaçament al llit del riu Cinca i voltada de l' horta de Saidí i fraga contribuïren força alhora de crear est empori comercial.

Possats a hipotetitzar i pendent de fer un analisi més aprofundit, pel que jo sé, les villae tardoromanes com aquesta fien de centre congregador de les diverses activitats agrícoles de la població lindant. Entre el final del segle II i el IV les gents benestants de les ciutats buscaen en lo camp, i guarnits de la seua pròpia guarda personal, la protecció devant les incursions bagaudes de finals de l' imperi.

La debilitat del govern romà deixava aquestes poblacions cada cop més a la seua sort i tant els espais, temples i càrrecs públics, que en temps anteriors eren ocupats pels aspirants a les esferes superiors i que pagaven de la seua butxaca els diners necessàris concients de la fortuna que guanyarien després, anaven essent abandonats i renunciant a la càrrega que representava per fer la seua fortuna particular en el camp. Aquests espais, amb el temps, serien ocupats per la gent cumuna i tancats entre muralles donant lloc a les atapeïdes ciutats medievals.

Doncs vet aqui tenim un món bassat en la ciutat i la seua administració que s' enfonsa en una etapa de foscor i poder cada cop més local. Els que mantenen un cert poder i riquesa marxen al camp per establir la seva pròpia hegemonia local establint un sistema d' intercanvi comercial i control del territori des de les seves villae...

descripció.- Destaca en el conjunto el gran espacio dedicado al jardín-patio interior, de 350 metros cuadrados, cuando suelen ser de 60, con estanque y rodeado de columnas de orden corintio de las que se conservan dos capiteles: uno en el mismo escenario y otro trasladado al Palacio de los Moncada, en Fraga. Ese patio columnado que da a las diferentes estancias es el precursor de los posteriores claustros de los monasterios.

En el año 1879 hubo una riada que cambió el curso del Cinca a su paso por Fraga y dejó al descubierto elementos cerámicos de terra sigillata, teselas y otros vestigios que alertaron sobre un posible yacimiento romano. Las prospecciones del notario Enrique Tejerizo sacaron a la luz una estatuilla funeraria dedicada al dios Atis y un delfín de alabastro, que fueron comprados por la DGA.

Hasta 1926 no comenzó la verdadera excavación en la que, bajo un campo de olivos, fue surgiendo una gran villa romana del siglo IV muy completa, con suelos pavimentados por mosaicos, algunos dedicados a las estaciones del año, de los que destacaba uno con un crismón cristiano y una inscripción a cada lado: FORTUNATUS, el nombre del dueño. En 1936 pararon las excavaciones por la guerra civil y en los años 40 los mosaicos se llevaron al Museo de Zaragoza.

El yacimiento estuvo olvidado hasta los años 80 en que se reanudaron las excavaciones de forma sistemática, dirigidas por Francesc Tusset. Destaca por tener incorporada una basílica paleocristiana y una necrópolis visigoda del siglo VI, junto al complejo de habitaciones (los dormitorios, las salas de protocolo, el peristilo del jardín con 22 columnas, las termas y un baptisterio, entre otros).

Ací teniu unes bones fotos http://www.romanicoaragones.com/33-Bajocinca/990467-FragaVF.htm i os recomano una visita.

El domini romà

Hi ha romans en aquesta ciutat des del segle II b.p. fins al V del nostre temps. En total durant VII segles viuen a Jaca gents que són resultat de la barreja dels ibers autòctons amb els romans conqueridors. Mantingueren una activitat comercial important, jugant un paper de centre de mercat que es confirma amb l’ aparició d’ un gran edifici públic que podria ser un mercat o macellum.

En el segle I del nostre temps, explica Plini el Vell en la seva Historia Natural que els iacetans dependen judicialment de la colonia zaragozana i poseïen un nivell jurídic molt baix, això significa que vivien marginalment o eren vistos amb desconfianza pels romans. Això era resultat de la seva rebel.lia i pagaven l’ estipendium quasi amb carácter d’ indemnització de guerra. Estrabó els situa també en les guerres contra Sertori, i segurament van ajudar a Juli Cèsar durant la guerra civil amb Pompeu.

Durant el segle III les coses comencen a depauperarse i la ciutat pateix els primers abandonaments, potser coincidint amb el moment de les anomenades revoltes bagaudes del 290. A partir d’aquest moment, concretament durant el segle IV i V, es va perdent la vida urbana i s’ acaba abandonant sense que hi hagi atacs, ni incendis o qualsevol situació traumàtica. Segons les fonts Jaca pasa a denominar-se durant aquest periòdeApriz.

ROMA VERSUS YAKA

L’ any 195 b.p. entra en les terres dels iacetans el Cònsul Marco Poncio Catón enviat pel senat romà amb el propòsit d’ acabar amb els moviments rebels amb l’ estrategia de confrontació d’ uns pobles amb els altres a través dels pactes. Pasarà per la Zaragozana Salduie Pujarà fins a Lleida y per Bolskan (després de pactar amb els ilegets de la zona un pacte de no agresió) s’ atança cap a Iaka. L’ exèrcit que arriba a Hispània era certament important “dos legiones, quince mil aliados del nombre latino y ochocientos jinetes” a més de 20 naus.

La poderosa màquina militar romana s’ encamina cap a Iaka, la fortaleça i capital dels iacetans per a sotmetre-la i acabar amb la seva permanent rebel.lia i amenaça. L’ historiador Titus Livi en la seva Història de Roma des de la fundació explica amb tot luxe de detall aquesta acció militar “los iacetanos, pueblo remoto y salvaje, continuaban en armas, bien por su natural fiereza o bien por su conciencia de haber saqueado a los aliados con incursiones por sorpresa mientras el cónsul estaba ocupado con su ejercito”sometent altres pobles que eren enemics dels iacetans. “Por eso el cónsul, para atacar su ciudad fortificada, además de las cohortes romanas llevó también a lajuventud de los aliados, justamente resentidos hacia ellos”.

“Tenían una ciudad muy extendida a lo largo pero mucho menos a lo ancho. Hizo alto a unos cuatrocientos pasos de distancia. Dejó allí un retén de cohortes escogidas y les dio orden de no moverse de aquella posición hasta que él estuviese de vuelta; con el resto de las tropas dio un rodeo hasta el extremo opuesto de la ciudad. El contingente más numeroso de sus fuerzas auxiliares estaba constituido por jóvenes suesetanos, a los que dio orden de avanzar para atacar la muralla. Cuando los iacetanos reconocieron sus armas y enseñas recordaron con cuanta frecuencia se habían paseado impunemente por su territorio y cuantas veces les habían derrotado y puesto en fuga en batallas campales, abrieron súbitamente la puerta y se precipitaron en masa sobre ellos”.

El que semblava una nou intent primaveral dels pobles suesetans, als que els iacetans havien expulsat del territori, acabaria essent un engany: els veïns suesetans “apenas si resistiron su grito de guerra” i horroritzats van fugir perseguits pels iacetans. I finalitza el relat de Titus Livi – que va confundir els iacetans amb els lacetans- explicant que “cuando vió el cónsul que las cosas se desarrollaban según lo previsto galopó a lo largo de la muralla enemiga hasta las cohortes, se las llevó con él mientras andaban todos dispersos en persecución de los suesetanos, las metió en la ciudad por la parte en que estaba silenciosa y desierta, y lo tomó todo antés de que volvieran los iacetanos. Poco después, como unicamente les quedaban las armas, se le rindieron”