dilluns, 15 de juny de 2009

Fonz d'o Yaka - bellugá d' os poblles-

Les migracions i l’ enigma

Per la Bal de l’ Aragón penetran pobles indoeuropeus que porten el culte al sol i el ferro. Són els Celtes que s’ aniràn desplaçant tribalment creant establiments poblacionals en llocs com Guasa, topònim que prové de gortia i que significa arbust, o a Berdún o Embún. Aquests grups celtes es van distribuint per tota la zona i seràn gent en moviment en quant es vagin empenyent els uns als atres. Així passen per les terres de Jaca els Eburones de camí a la Bal de Yebra de Basa i per la Bal del Aragón baixaràn els Suesetans, un poble gal-belga que atravesarà la zona de Jaca entorn al any 600 b.p, de camí a Berdún i posteriorment a les Cinco villas.

En aquest moviment de gents ens trobem amb l’ establiment de població a la zona jacetana, que per alguns autors pot arribar a controlar més de mil persones. Un grup que no sabem massa d’ on prové i que –a vista de la seva evolució- acabarà essent un poble de cultura ibera. Estem al devant d’ un dels enigmes més notables de la protohistoria de la península i necessito recuperar el que el professor Bosch escrigué al 1932 i 1949, per poder entendre la magnitud de la incognita.

Pot ser que, com va escriure al 1932 el professor Bosch “acaso el problema más difícil de todos los de la etnología del Norte de la península es el de los iacetanos, si es que realmente son ibéricos e idénticos a los aquitanos. En tal caso, únicamente puede ser un grupo avanzado de éstos que se asentó en el Pirineo aragonés cruzando los pasos de Canfranc, y entrando en una bolsa sin salida en los valles de Jaca, entró en el Pirineo y la Sierra de la Peña, probablemente las salidas naturales a Occidente les fueran cerradas por los vascones y por el Este las bajadas del Cinca les fueran obstaculizadas por los ilergetes de la llanura de Huesca”.

La tesi imperant en aquells moments es fonamentava en l’ evident parentiu entre els (Akkitanoí, en grec) i els jacetans (iakketanoí, en grec).Però no duraria molt ja que al 1949 el mateix professor Bosch es pronunciava per considerar que els jacetanos eren una migració d’ un grup humà d’ ibers, provinents de la Vall de l’ Ebre i que no només poblarien Jaca sino que pujant per la vall del Aragón acabarien a l’ altre costat dels Pirineus. Les dues possibilitats continuen obertes, estant molt clar que es tracta d’ un grup humà que es va establir en la zona de Jaca i que va acabar asimilant l’ iberisme, i la cultura ibèrica.

Recullen el mosen Sangorrín una teoria formulada per Francesc Piferrer, al que cita com a eminent arqueòleg, i que es centrava en reconeixer que el primitiu topònim de Jaca va ser Yaca, vinculat al món cèltic. El text deia així: “ su nombre revela que pertenece a las poblaciones que fundaron los primeros pobladores de la península. Yaca ofrece dos radicales célticas, primitivas i orientales. “Ya” significa Sol, considerado como dios, y “Ca” Lugar, es decir “el Lugar del Sol”, la Tierra del Sol…” En aquest grup d’ autors que el vinculen a lo cèltic està Lourdes Albertos que –al 1973- apropava la denominació de Iakka (tal com denomina aquesta ciutat Ptolomeo en les seves llistes) al celta “iaccos”, que significa “curar”, vinculat amb la salut.