dimarts, 23 de juny de 2009

A Farga d' os iaketans

IAKA

La història d’ aquest poblament i del grup com a director de la zona es remonta al segle III b.p., al moment en el que aquestes terres entren en contacte amb l’ escriptura, la moneda i amb el torn que permet fabricar ceràmiques. Es el temps en el que es produeix un fenòmen important: la substitució de la societat tribal que havia imperat fins llavors per la societat estatal o preestatal en que la ciutat esdevé un punt de referència per a tota la comunitat, com espai en que es configura la seva propia personalitat.

Així neix la vinculació dels pobles a l’ oppidum o fortalesa que serà el centre neuràlgic de la vida de la comunitat, el nom prové de l’ emisió monetal i la seva llegenda que contribueix a divulgar la denominació dels habitants de la ciutat. Es una capital que anirà extenent el seu control pel seu entorn i que fixarà punts de vigilancia i control per protegir-se i que fan patent aquest domini dels habitants de la ciutat sobre les arees d’ interès agrícola, que abastiràn les necessitats.

Estrabó, el famós geògraf, explicaba el que va coneixer de la terra que s’ extenia entre els Pirineus i el riu Ebre, d’ una comarca que “está habitada por muchos pueblos , de los cuales el más conocido es el de los iakketanoí, cuyo territorio comienzo en las estribaciones del Pirineo y se extiende por la llanura, llegando hasta alrededores de Ilerda y de Oska, ciudades pertenecientes a los ilergetai y sitas no lejos del Iber”. Aquest conjunt humà dels iacetans, que dominaven una ampli territori, es un poble remader que té una estructuració matrilineal i que viu per la guerra.

El professor Fatás (1977) escriu que tenien “una agricultura complementaria y poco evolucionada a cargo de mujeres y una concepción de la actividad guerrera como solución habitual de problemas económicos”. Sabem que eren gents austeres, que dormen al terra, mengen carn de cabra, freqüentment d’ aglans, llard i beuen un liquid similar a la cervesa. A més com ha senyalat Aurelio Biarge (1976) ballen al ritme de les flautes, mentre evolucionen saltant per acabar caient en una genuflexió sobre el terra, casi (“al estilo de una moderna jota”).

Fent una descripció fisiològica, dificilment acotable però si per formar una imatge tipus veuriem uns cavells llargs, rodejats per una cinta quant es presenten a la batalla, amb una vestimenta curta, ajustada amb un cinturó, sandàlies de cuir o amb les botes de canya alta de lluitar. Les dones – a més de fer servir decoracions florals- fent compatibles el vestit llarg ajustat i la falda curta, sempre amb calçat de cuir i amb algun tipus de mantell curt. Els mantells eren tant acolorits que el mateix Polibi veia aquelles gents “cubiertos con túnicas de lino de color púrpura a la costumbre de su país”.