dilluns, 8 de febrer de 2010

El lloc de Saidín, Saydí, o Saydino medieval


La fórmula Al Said designa en la llengua àrab "lo senyor", per lo que hai pogut veure i trobar sobre lo terreno, Saidí o Zaidín com ho veguem té en lo seu terme nombrosos restos de poblats ibèrics, enca que no han vengut a demostràs mai lo seu assentament constant he molt possibie que la zona, pròxima al riu i protegida per la serra hagués mantingut alguns families iberes en bones condicions. Tant la fèrtil horta, de les més grans que nya per allí, com los tossals mantenin un ambient prou adequat. Passat lo temps trobem en època tardoromana la Villa Fortunatus (tant sols a uns quilometros) que de ben segur a part de fes serbir com a centre de gestió dels productes procedents de diversos puestos també eren comerciants des deixes terres.

Seguixco en lo que hai trobat en diverses fonts pero volie practicar un poc la llengua del iaio.

Saidí és una vila i municipi aragonès del Baix Cinca, situat al marge esquerre del riu Cinca.
Extensió: 93 km2 (unes 9.000 hectarees)
Població: 1 822 h [2006](més segur pa istiu pels inmigrants de diversa nacionalidat)

S'han trobat restes arqueològiques que confirmen l'existència d'assentaments ibers i romans a la zona, però la vertadera història de la població s'inicia amb la conquesta musulmana de la que suposa una important fortalesa de la època entregada "Al Sayd" que la custodiaba, i per les referències que en tinc, conquerida amb no pocs problemes i diversos intents; La riquesa de la zona en disputa per la seva producció debía esperonar sens dubte el seu manteniment. Segons sembla, fins el 1147, Saidí no fou conquerida completament. La cultura andalusí deixà una petja profunda en la població, però les seves restes actuals són gairebé nul·les. Durant la Reconquesta, Saidí passà a mans dels Montcada, i ja al segle XV formà part de la baronia de Berenguer de Bardají.Arran de la divisió entre el Principat de Catalunya i el regne d'Aragó feta el 1305 seguint la línia de la clamor d'Almacelles, el terme de Saidí fou incorporat a Aragó (fet que no reconegueren mai les corts de Catalunya).

Les muralles medievals, actualment gairebé destruïdes per complet (només se'n conserva una petita part i en estat precari) foren superades durant l'Edat Moderna, però el nucli urbà conservà els murs fins ben entrat el segle XX. L'horta es constituí al marge mateix del Cinca, però el poble es troba elevat sobre un turó. Malgrat això, el 1907 i el 1937 s'enregistraren importants inundacions a causa de les riuades.

El regadiu ocupa així bona part del terme i permet la subsistència de la població disseminada, bé que escassa. Els principals conreus són les hortalisses, el cotó, els arbres fruiters (que han anat desplaçant la tradicional figuera, així com les oliveres). La major part dels nous regadius és ocupada pels cereals (1 500 ha de blat i 400 d'ordi), el blat de moro (200 ha) i el farratge (200 ha).

El bestiar de llana i porcí i l'avicultura, així com les activitats agrícoles derivades de l'agricultura (molins de pinsos i d'oli), complementen l'economia; havia tingut tradició l'activitat tèxtil. Els agricultors estan adherits a la cooperativa de Fraga.

Actualment existeix també un club de motociclisme en expansió amb un circuit proper al poble.

cronologia del domini jurisdiccional:

En enero de 1092 el infante Pedro (futuro Pedro I de Aragón) dio el castillo de "Zaidi" a Pedro Ramón de Eril De realengo entre 1168 y 1170 por presentar tenente
En 1278 lo tenía en feudo Ramón de Moncada
El 7 de octubre de 1294 el rey Jaime II de Aragón cedió Zaidín a Guillén de Moncada a cambio de otros bienes
El 2 de septiembre de 1333 Juan, patriarca de Alejandría y administrador de la iglesia de Tarragona, legó el lugar de Zaidín al monasterio de Scala Dei y el dominio directo, mero y mixto imperio, al rey Alfonso IV de Aragón, a condición de que éste aprobase la donación, lo que hizo el 30 de mayo siguiente de 1334
El 20 de octubre de 1358 Pedro, conde de Ampurias, recibió a cambio el lugar de Zaidín de manos del monasterio de Scala Dei
El 18 de junio de 1386 el rey Pedro IV de Aragón dio Zaidín a Guillén de Moncada.
El 19 de enero de 1405 era de Berenguer de Bardají.
El 19 de diciembre de 1422 era de Berenguer de Bardají, que lo legaba en su testamento .
En 1610 era de Luis de Bardají.

SAIDINÉ

El saidiné, el habla local, es considerado por la mayoría de los estudiosos como un dialecto del catalán nordoccidental, más concretamente del grupo ribagorzano es decir, de lo que en Cataluña se llama las hablas de "la Franja". Sin embargo, de forma parecida a lo que ocurre con la polémica del valenciano, también existen diferencias entre los hablantes sobre la pertenencia o no de la lengua al catalán. Estos últimos, se dividen entre los que consideran el saidiné como un dialecto del aragonés o de transición entre el aragonés y el catalán y los que creen que son hablas propias evolucionadas en la zona.

Los hablantes del saidiné, independientemente de que lo consideren un dialecto del catalán o no, hacen una distinción entre los hablantes de català y los del fragatino (dialecto de Fraga), mequinensà (dialecto de Mequinenza), torrentí (dialecto de Torrente de Cinca), etc. Esto puede dar una idea de la particularidad del dialecto, si tenemos en cuenta que se considera que hablantes de localidades a menos de 10 km hablan "catalán". El hecho se explica habitualmente por ser un dialecto de "frontera", con fuertes influencias del castellano y del aragonés.

Hasta finales del siglo XX todavía vivían personas de avanzada edad que sólo hablaban saidiné. Actualmente los hablantes son bilingües o trilingües, el castellano es la lengua en la que se suele recibir toda la educación primaria y secundaria. En la década de 1980 se introdujo la enseñanza del catalán en la educación secundaria.

Una característica del lenguaje es la substitución en determinadas palabras de la “i” por la “l”, del catalán, como por ejemplo se dice “pobie” en vez de “poble”, “pioure” por “ploure”, “piats” por “plats” y así sucesivamente. Otra particularidad, es la primera persona del verbo ser, que el saidine es “jo sic” en vez de “jo soc” del catalán.

Personatges:

Bernat Boïl: ermità de Montserrat, nascut el 1445. Secretario de Fernando el Católico y después monje y ermitaño de Montserrat, se ordenó en 1481. Desempeñó diversas misiones diplomáticas. En el curso de una de ellas, conoció a san Francisco de Paula y se pasó a la orden de los mínimos, que introdujo en España. Designado vicario apostólico de las Indias, embarcó con Colón en su segundo viaje. Quizá por sus diferencias con el almirante, se unió al grupo de los rebeldes que regresaron a España en 1494. Obtuvo en encomienda la abadía benedictina de Sant Miquel de Cuixà en el Rosellón.

Anton Abad: cantantautor en llengua catalana.

Mercè Ibarz: escriptora i periodista en llengua catalana.

Mario Sasot: escriptor i periodista en català i castellà.

Francesc Serés: escriptor i llicenciat en Belles Arts, nascut el 1972.

fonts:

UBIETO ARTETA, Antonio, "Historia de Aragón". Los pueblos y los despoblados III (Ed. Anubar. Zaragoza, 1986)

CONTE OLIVEROS, Jesús. “Personajes y Escritores de Huesca y Provincia”. Ed. Librería General (Zaragoza 1981)

↑ Según aparece en el Decreto Legislativo 2/2006, de 27 de diciembre, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de Delimitación Comarcal de Aragón.

↑ Enciclopèdia Catalana, SAU